Jesús utilitza l'exemple d'un fariseu i un publicà per ensenyar sobre la humilitat i la veritable naturalesa de la justícia. El fariseu, que representa aquells que confien en la seva pròpia justícia, sovint menyspreava els altres. En contrast, el publicà, que generalment era vist com un pecador i un marginat, s'acostava a Déu amb humilitat i penediment. Aquesta paràbola, ambientada al temple, destaca la importància de la postura del cor en la pregària. Suggerix que Déu valora un esperit humil i contrit per sobre de l'autojustificació i l'orgull.
El temple, un lloc sagrat per al poble jueu, serveix de teló de fons per a aquesta lliçó sobre la pregària i la humilitat. La pregària del fariseu es caracteritza per l'autoelogi i la comparació, mentre que la pregària del publicà es marca per una súplica de misericòrdia. Jesús utilitza aquest contrast per il·lustrar que la veritable justícia prové del reconeixement de la pròpia necessitat de la gràcia de Déu, en lloc de confiar en els mèrits percebuts. Aquesta ensenyança anima els creients a acostar-se a Déu amb humilitat, reconeixent la seva necessitat de la seva misericòrdia i gràcia.
