Jacob es dirigeix a Josep sobre els seus fills, Efraïm i Manassès, en aquest passatge. En adoptar-los com a propis, Jacob assegura que rebran una herència equivalent a la dels seus fills directes. Aquesta adopció és significativa perquè eleva Efraïm i Manassès a l'estatus de líders tribals dins d'Israel, cada un rebent una part de la terra promesa. Qualsevol fill addicional que Josep pugui tenir serà considerat part de les tribus d'Efraïm i Manassès, en lloc de formar noves tribus. Això reflecteix la importància de mantenir la línia familiar i la distribució de l'herència entre les tribus d'Israel. L'acte d'adopció aquí no només tracta de l'herència material, sinó també de les benediccions espirituals i la continuïtat del pacte de Déu amb Abraham, Isaac i Jacob. A través d'això, Jacob assegura que la línia de Josep estigui fermament integrada en la narrativa més àmplia de la història d'Israel, reforçant els temes de família, llegat i promesa divina que recorren tota la Bíblia.
Aquest versicle també il·lustra com les promeses i benediccions de Déu es transmeten a través de les generacions, emfatitzant la importància de la fidelitat i l'obediència a la voluntat de Déu. Serveix com a recordatori de la naturalesa perdurable del pacte de Déu i el paper de la família en el compliment dels propòsits divins.
