Jacob, també conegut com Israel, s'acosta al final de la seva vida i beneeix els seus nets, Efraïm i Manassès, fills de Josep. En aquesta cultura, la mà dreta s'utilitzava normalment per conferir la benedicció principal, que solia estar reservada pel fill primogènit. No obstant això, Jacob creua deliberadament els braços, col·locant la seva mà dreta sobre Efraïm, el més jove, i la mà esquerra sobre Manassès, l'ancià. Aquesta acció és significativa perquè demostra que les benediccions de Déu no estan limitades per les costums o expectatives humanes.
La decisió de Jacob de beneir el més jove en comptes de l'ancià reflecteix un tema recurrent a la Bíblia on Déu escull l'inesperat o el que sembla menor per complir els seus propòsits. Aquesta història anima els creients a confiar en la saviesa i el temps de Déu, fins i tot quan contradiu les normes socials o les expectatives personals. Serveix com a recordatori que els plans de Déu sovint van més enllà de la comprensió humana, i les seves maneres són més altes que les nostres. Aquest passatge ens convida a abraçar les sorpreses de la gràcia de Déu i a mantenir-nos oberts a la seva guia, sabent que Ell veu el panorama més ampli.