A l'antic Israel, els levites ocupaven un lloc especial com la tribu dedicada a les tasques religioses i al servei al tabernacle, i més tard, al temple. No van rebre una gran herència de terres contigües com les altres tribus. En canvi, se'ls van assignar ciutats i terres de pastura disperses per tot el territori d'Israel. Aquesta disposició estava dissenyada per mantenir els levites a prop de la gent a qui servien, assegurant que l'orientació espiritual i la instrucció religiosa fossin accessibles per a tothom.
L'aproximació dels levites a l'Eliezer, el sacerdot, a Josuè i als caps de les tribus destaca la manera organitzada i respectuosa amb què buscaven complir el manament de Déu sobre la seva herència. Subratlla la importància del lideratge, la comunicació i l'adhesió a les instruccions divines dins de la comunitat. Aquest passatge també serveix com a recordatori del valor del paper únic de cada persona dins d'una comunitat i de la necessitat de treballar conjuntament per aconseguir objectius comuns.