En temps antics, escriure les lleis en pedres era una manera d'assegurar la seva permanència i visibilitat. Déu va manar als israelites que inscrivissin les seves lleis clarament en pedres mentre entraven a la Terra Promesa. Aquest acte no només consistia a registrar paraules; era una declaració profunda del seu compromís amb el pacte de Déu. La claredat de l'escriptura era crucial, ja que simbolitzava l'accessibilitat dels manaments de Déu per a totes les persones, assegurant que tothom pogués entendre'ls i seguir-los.
Les pedres servien com un recordatori constant i visible de les lleis divines que governaven les seves vides. En fer públiques les lleis, els israelites reconeixien la seva responsabilitat col·lectiva de mantenir-les. Aquesta pràctica reforçava la idea que la guia de Déu era central per a la seva identitat i vida comunitària. Era una manera de transmetre aquestes ensenyances a les generacions futures, assegurant que els principis de justícia, misericòrdia i fidelitat romanguessin al cor de la seva societat. Tal exhibició pública de la paraula de Déu destacava la seva importància i la necessitat d'integrar-la a la vida diària.
