En Daniel 11:42, el text descriu un temps en què un líder poderós estendrà la seva influència sobre moltes nacions, amb Egipte mencionat específicament com a incapaç d'escapar del seu abast. Aquesta és part d'una visió profètica donada a Daniel, que esbossava una sèrie d'esdeveniments que implicaven diversos reis i imperis. El context històric d'aquest passatge sovint apunta als temps turbulents del període hel·lenístic després de les conquestes d'Alexandre Magne, on diversos governants competien per la dominació sobre el món conegut.
El versicle subratlla el tema de la naturalesa efímera del poder humà i els constants canvis en els paisatges polítics. Per als creients, serveix com a recordatori que, mentre els poders terrenals poden aixecar-se i caure, la sobirania de Déu roman inalterada. Anima els cristians a dipositar la seva confiança no en els poders transitoris d'aquest món, sinó en el regne etern de Déu. El passatge convida a la reflexió sobre la importància de la fe i la dependència de la providència divina enmig de les incerteses de la vida.
