A l'antic Israel, la música era una part significativa del culte i de les cerimònies religioses. Els levites, una tribu separada per a les funcions religioses, tenien la responsabilitat de ministeri a través de la música davant del tabernacle, que era el santuari portàtil utilitzat pels israelites abans de la construcció del temple. Aquest servei no era només una addició casual al culte, sinó que es realitzava segons regulacions específiques, ressaltant la importància de l'ordre i el respecte en les pràctiques de culte.
El tabernacle, també conegut com la tenda de reunió, era central en la vida espiritual d'Israel, servint com el lloc on la presència de Déu habitava entre el seu poble. El ministeri musical dels levites era una manera d'honorar Déu i facilitar el culte comunitari, creant una atmosfera de respecte i alegria. El seu paper va continuar fins que Salomó va construir el temple a Jerusalem, que es va convertir en el centre permanent de culte. Aquesta transició del tabernacle al temple marca un desenvolupament significatiu en la història religiosa d'Israel, però la dedicació al culte a través de la música va romandre constant. Aquest vers ens recorda el poder perdurable de la música en el culte i la seva capacitat per apropar les persones a Déu.
