En aquest passatge, Jesús respon a una pregunta sobre per què els seus deixebles no jeuen, a diferència dels deixebles de Joan Baptista o dels fariseus. Utilitza la imatge d'un banquet de noces, on la presència del nuvi és motiu de celebració. En l'antiga tradició jueva, les bodes eren ocasions plenes de joia, i era costum que els convidats celebressin en comptes de plorar. Jesús s'assembla al nuvi, suggerint que la seva presència és un temps de felicitat i aprenentatge per als seus seguidors. Aquesta metàfora subratlla la joia i la plenitud que es troben en les ensenyances i la presència de Jesús.
Tanmateix, Jesús també preveu un temps en què ell, el nuvi, serà llevat. Això fa referència a la seva eventual crucifixió i ascensió, després de la qual els seus deixebles experimentaran tristesa i es dedicaran al dejuni com a forma de disciplina espiritual i anhel per la seva tornada. Aquesta ensenyança anima els creients a valorar els moments de proximitat espiritual i joia, alhora que reconeixen el valor del dejuni i la reflexió en temps d'absència o anhel espiritual. Subratlla l'equilibri entre la celebració i la solemnitat en el camí cristià.
