Mentre Jesús penja a la creu, emet un crit de profunda angúnia i aïllament, citant la primera línia del Salm 22. Aquest moment és significatiu, ja que reflecteix tant la seva humanitat com el compliment de la profecia. En invocar aquest salm, Jesús connecta el seu sofriment amb la narrativa scriptural més àmplia, que comença amb un crit d'abandonament però que finalment es transforma en confiança i esperança en Déu. Aquest crit no és només una expressió de desesperació, sinó també una identificació profunda amb la condició humana, experimentant la profunditat del sofriment i la separació.
En aquest moment, Jesús encarna el dolor i l'aliè que molts senten, però també és un punt clau en el pla diví de redempció. El seu sofriment no és en va; és part de l'acte sacrificial que porta la salvació a la humanitat. Aquest vers convida els creients a reflexionar sobre la profunditat del sacrifici de Jesús i la seva disposició a suportar un sofriment tan profund per amor i redempció. Assegura als cristians que, fins i tot en moments de sentir-se abandonats, Déu està present i treballant per a un propòsit més gran.
