En una visió, una roca no creada per mans humanes colpeja els peus d'una estàtua de ferro i fang, trencant-los. Aquesta imatge és rica en simbolisme, representant la intervenció divina del regne de Déu en la història humana. Els peus de l'estàtua, fets de ferro i fang, simbolitzen la naturalesa fràgil i inestable dels regnes terrenals, que són una barreja de força i debilitat. La roca, en canvi, significa alguna cosa eterna i divina, suggerint que el regne de Déu no només és poderós, sinó també perdurable.
Aquesta visió subratlla la idea que els imperis humans, per molt forts que semblin, són finalment temporals i vulnerables. En contrast, el regne de Déu es presenta com una força que acabarà superant tota autoritat humana. L'origen diví de la roca emfatitza que els plans i propòsits de Déu transcendeixen la comprensió i el control humans. Aquest passatge tranquil·litza els creients sobre el triomf últim del regne de Déu, animant-los a dipositar la seva confiança en la seva sobirania eterna en lloc de les potències transitòries d'aquest món.
