El tabernacle, dissenyat per Moisès sota instrucció divina, va servir com a santuari mòbil per als israelites durant les seves peripècies pel desert. Era un lloc on la presència de Déu habitava entre el seu poble, facilitant el culte i la comunicació amb el diví. En el moment d'aquest relat, el tabernacle i l'altar d'ofrenes cremades s'havien traslladat a Gibeon, un lloc elevat prominent. Aquesta ubicació era central per al culte israelita abans de la construcció del temple a Jerusalem. L'altar s'utilitzava per a sacrificis, que eren fonamentals en la vida religiosa dels israelites, simbolitzant el penediment, l'agraïment i la dedicació a Déu. Aquest vers subratlla la naturalesa perdurable d'aquestes pràctiques sagrades, il·lustrant com proporcionaven continuïtat i estabilitat a la vida espiritual de la comunitat. Reflecteix el compromís dels israelites de mantenir la seva relació de pacte amb Déu a través de rituals establerts, fins i tot quan les seves circumstàncies canviaven amb el temps.
La menció de Gibeon també ressalta el període de transició en la història d'Israel, ja que passaven de l'era dels jutges i la confederació tribal a una monarquia més centralitzada. La presència del tabernacle i l'altar a Gibeon signifiquen la importància contínua del culte i el sacrifici per mantenir una connexió amb Déu, servint com a recordatori de la seva fidelitat i la devoció del poble.
