Aquest versicle forma part d'un diàleg entre Jesús i els saduceus, un grup conegut per la seva negació de la resurrecció. Presenten a Jesús una situació hipotètica basada en la llei jueva del matrimoni levirat, on una dona es casa amb set germans successivament, cada un morint sense deixar descendència. Els saduceus utilitzen aquest escenari per qüestionar la logística de la resurrecció, concretament de qui seria la seva esposa a l'altra vida. La seva intenció és ridiculitzar la idea de la resurrecció posant de manifest el que perceben com les seves absurditats.
La resposta de Jesús, que segueix a aquest versicle, és fonamental. Ell explica que les institucions terrenals com el matrimoni no s'apliquen de la mateixa manera en la vida ressuscitada. En canvi, Jesús destaca la naturalesa transformadora de la resurrecció, on les persones seran com els àngels al cel. Aquesta ensenyança ressalta el poder de Déu per transcendir les limitacions humanes i ofereix una profunda visió sobre la naturalesa de la vida eterna. Reassegura els creients que els plans de Déu per a l'altra vida van més enllà de la comprensió humana, centrant-se en la relació eterna amb Déu més que en els lligams terrenals.