En el context de l'entrada dels israelites a la Terra Promesa, la delimitació de límits era crucial per establir els territoris tribals. El límit oriental del territori de Judà es defineix pel Mar Mort, que actualment coneixem com un dels punts més baixos de la terra, i s'estén cap al nord fins al punt on el riu Jordà desemboca en ell. Aquest marcador geogràfic era significatiu perquè proporcionava un límit clar i reconeixible. El Mar Mort, amb les seves aigües salades i el seu paisatge únic, actuava com un punt de referència natural que ajudava a delimitar la terra.
L'assignació de terres a les tribus era un compliment de la promesa de Déu a Abraham, Isaac i Jacob, assegurant que cada tribu tingués un lloc a anomenar casa. Aquesta divisió de terres no es tractava només d'un espai físic, sinó també d'establir un sentiment d'identitat i pertinença entre els israelites. Subratllava la idea que Déu era fidel a la seva aliança i proveïa per al seu poble. Els límits servien com a recordatori de l'ordre i la provisió de Déu, animant els israelites a confiar en els seus plans i promeses.
