La circumcisió es va instituir com a signe del pacte entre Déu i Abraham, marcant els descendents d'Abraham com a poble escollit de Déu. Aquest acte físic simbolitzava un compromís espiritual més profund de viure d'acord amb la voluntat de Déu i de formar part de la seva comunitat santa. En temps antics, els pactes eren acords seriosos, i trencar-los tenia conseqüències significatives. Per als israelites, la circumcisió no era només una pràctica cultural o religiosa; era un signe vinculant de la seva identitat i relació amb Déu.
El manament de la circumcisió servia per distingir els israelites d'altres nacions, actuant com un recordatori constant de la seva relació única amb Déu. No adherir-se a aquest manament es considerava un rebuig d'aquesta relació especial i de les responsabilitats que comportava. Aquesta separació de la comunitat implicava tant conseqüències físiques com espirituals, subratllant la importància de l'obediència i la fidelitat per mantenir el pacte amb Déu. Aquest passatge destaca la gravetat del compromís en el viatge espiritual d'un mateix i la importància dels signes externs que reflecteixen la fe interior.
