A l'antiga Israel, la tribu de Leví va ser designada per a un paper únic entre les dotze tribus. Van ser escollits per servir com a sacerdots i cuidadors del tabernacle, i més tard del temple, i eren responsables de realitzar sacrificis i rituals que eren centrals en el culte d'Israel. A diferència d'altres tribus, els levites no van rebre una porció de terra com a herència. En canvi, la seva herència era el privilegi i la responsabilitat de servir a Déu i a la comunitat. Van ser sostenuts pels oferiments i sacrificis que el poble portava, la qual cosa subratlla un sistema de dependència mútua i respecte.
Aquesta disposició reflecteix un principi més ampli de fe i comunitat dins de la vida espiritual d'Israel. En no tenir una herència territorial, els levites eren un testimoni vivent de la dependència de Déu i del compromís de la comunitat per mantenir aquells dedicats al servei espiritual. També servia com un recordatori per al poble de la importància de donar suport als seus líders espirituals. Aquest principi de suport mutu i de confiança en la provisió de Déu és una lliçó atemporal per a tots els creients, fomentant la confiança en la cura de Déu i el valor del suport comunitari per aquells en el ministeri.
