En la narració de la caiguda de Dagó, els filisteus havien capturat l'Arca de l'aliança i la van col·locar al temple del seu déu, Dagó, com a signe de victòria. No obstant això, l'endemà al matí, van descobrir Dagó prosternat davant l'Arca, amb el cap i les mans tallades. Aquesta escena dramàtica subratlla la impotència dels ídols quan es confronten amb el veritable poder de Déu. El cap i les mans tallades de Dagó que es trobaven al llindar simbolitzaven la derrota i la humiliació dels falsos déus davant l'Omnipotent.
Aquest esdeveniment és un poderós recordatori de la futilitat de l'adoració d'ídols i de la supremacia de Déu. S'emfatitza que, malgrat com de poderós o venerat pugui semblar un fals déu, no pot resistir la presència del veritable Déu. La història anima els creients a confiar només en Déu, reconeixent la seva autoritat i poder incomparables. També serveix com a advertència contra la fe en qualsevol cosa que no sigui Déu, ja que tot el demés és, en última instància, impotent i transitori.
