En el quart any del regnat del rei Joia, es va proclamar un dejuni per al poble de Jerusalem i Judà. Aquesta era una època marcada per turbulències polítiques i espirituals, i els dejunis sovint es convocaven per buscar la intervenció i l'orientació de Déu. El dejuni en temps bíblics era una manera per a la comunitat d'expressar penediment, humilitat i un desig de renovació espiritual. Era un acte col·lectiu de tornar a Déu, reconeixent la seva necessitat de la seva misericòrdia i direcció.
El dejuni servia com a recordatori de la dependència del poble envers Déu, especialment en moments difícils. En unir-se en pregària i dejuni, la comunitat buscava realinear-se amb la voluntat de Déu, amb l'esperança del seu favor i protecció. Aquesta pràctica subratlla la importància del culte comunitari i el poder de la pregària col·lectiva en la recerca d'ajuda divina. Destaca la disciplina espiritual del dejuni com un mitjà per apropar-se a Déu i buscar la seva presència a les seves vides.