Aquest versicle evoca els esdeveniments miraculosos que els israelites van presenciar durant la seva sortida d'Egipte. Aquests esdeveniments incloïen les plagues, la separació del Mar Roig i la provisió de manna, entre d'altres. Tals signes i meravelles no eren només mostres de poder, sinó que tenien la intenció de reforçar la fe dels israelites en Déu i les seves promeses. Servien com a evidència tangible de la presència de Déu i el seu compromís amb el seu poble.
Recordant als israelites aquestes experiències, el versicle subratlla la importància de recordar les obres passades de Déu com a fonament per a la confiança i l'obediència. Suggerix que presenciar el poder de Déu de primera mà hauria de conduir a una fe més profunda i a una major dependència d'ell. Per als creients moderns, això pot ser una crida a reflexionar sobre les maneres en què Déu ha treballat en les seves pròpies vides, animant-los a confiar en la seva guia i suport continuats. Subratlla la idea que la fe es reforça recordant i reconeixent les intervencions i benediccions passades de Déu.