I els levites parlaran i diran a tota la comunitat d'Israel en veu alta: Maleït sigui l'home que faci una imatge tallada o una imatge de fundició, abominació del Senyor, i la posi en un lloc secret. I tot el poble dirà: Amén.

Deuteronomi 27:14

Faithy explica

A l'antic Israel, els levites ocupaven una posició única com la tribu dedicada a les funcions religioses. La seva tasca de recitar la llei en veu alta era crucial per mantenir el teixit espiritual i moral de la nació. Parlant en veu alta, s'asseguraven que tothom, independentment de la seva posició o estatus, pogués escoltar i entendre les lleis que governaven les seves vides. Aquesta declaració pública no era només una formalitat; era un recordatori de la relació de pacte entre Déu i el seu poble. Subratllava l'aspecte comunitari de la fe, on tota la nació era cridada a escoltar, aprendre i viure segons els manaments de Déu. Aquesta pràctica també servia com a forma de responsabilitat, ja que la paraula pronunciada era una eina poderosa per reforçar la memòria col·lectiva i el compromís amb les lleis de Déu. A través d'això, els levites ajudaven a fomentar un sentiment d'unitat i propòsit compartit entre els israelites, recordant-los la seva identitat com a poble escollit de Déu i el seu deure d'obeir les seves lleis.