En aquest passatge, l'orador s'adreça al poble d'Israel, assenyalant el seu error significatiu en la pràctica religiosa. Havien expulsat els sacerdots legítims, que eren els fills d'Aaron i els levites, i en canvi havien nomenat els seus propis sacerdots, semblant a les nacions veïnes que adoraven déus falsos. Aquesta acció representava una seriosa desviació del sistema de culte que Déu havia establert per a Israel. En permetre que qualsevol que pogués permetre's les ofrenes requerides esdevingués sacerdot, estaven minvant la sacralitat i l'apostament diví del sacerdoci.
Aquest vers serveix com a advertència contra els perills d'abandonar els manaments de Déu per tradicions o conveniències humanes. Destaca la importància d'adhesió a l'ordre diví i les conseqüències de desviar-se'n. El missatge és clar: el culte veritable requereix obediència a les instruccions de Déu, no l'adopció de pràctiques que són contràries a la seva voluntat. Aquesta crida a tornar al culte autèntic i a l'obediència és atemporal, recordant als creients la necessitat de mantenir-se fidels als camins establerts per Déu.
