Pau inicia la seva carta identificant-se com a apòstol de Jesucrist, la qual cosa estableix la seva autoritat i la missió divina que porta. S'adreça al poble escollit de Déu, que viu com a exiliats en diverses regions d'Àsia Menor, incloent Ponto, Galàcia, Capadòcia, Àsia i Bitínia. Aquestes àrees formaven part de l'Imperi Romà, i els creients que hi vivien probablement s'enfrontaven a desafiaments socials i culturals a causa de la seva fe. En anomenar-los 'elegits de Déu', Pau reafirma el seu estatus especial i la seva selecció divina, la qual cosa aporta confort i seguretat enmig de les seves proves.
El terme 'exiliats' suggereix un sentiment de desplaçament i alienació, però també destaca la seva veritable ciutadania en el regne de Déu. Aquesta obertura serveix com a recordatori de la seva identitat espiritual i del seu propòsit, animant-los a mantenir-se fidels i esperançats. La salutació de Pau no només els connecta amb la comunitat cristiana més àmplia, sinó que també subratlla la naturalesa universal del missatge cristià, que transcendeix fronteres geogràfiques i culturals. Les seves paraules tenen com a objectiu enfortir la seva determinació i recordar-los l'esperança eterna que tenen en Crist.
