En els primers dies de l'església cristiana, els apòstols van ser empoderats per l'Esperit Sant per realitzar signes i meravelles miracles. Aquests actes no eren només demostracions de poder, sinó que servien a un propòsit més gran en afirmar la veritat dels ensenyaments dels apòstols sobre Jesucrist. La comunitat de creients es va sentir profundament emocionada i inspirada per aquests esdeveniments, que van reforçar la seva fe i compromís amb el nou estil de vida que estaven abraçant.
L'admiració que omplia tothom era una experiència col·lectiva, creant un sentiment d'unitat i propòsit compartit entre els creients. Aquesta atmosfera de respecte i sorpresa era crucial per al creixement de l'església primitiva, ja que atraia més persones cap a la fe i demostrava la realitat de la presència i el poder de Déu enmig d'ells. Els miracles eren signes que apuntaven més enllà d'ells mateixos cap a l'autoritat divina del missatge que s'estava predicant, animant tant els creients com els espectadors a considerar el poder transformador de l'evangeli. Tals experiències eren fonamentals per establir la identitat i la missió de l'església, ja que posaven de manifest el paper actiu de l'Esperit Sant en guiar i empoderar la comunitat.
